1º ESO Història Pintures rupestres, cova d'Altamira

 

La cova d'Altamira

El descobriment de la gruta es remunta a uns anys enrere, concretament al 1868. Va ser llavors, segons detalla la Viquipèdia, quan el teuler asturià Modesto Cubillas va topar amb l’entrada a la cova mentre provava d’alliberar el seu gos de caça, que s’havia quedat atrapat entre les esquerdes d’unes roques. Llavors, la troballa va passar desapercebuda (a la zona, de terreny càrstic, hi ha milers de grutes), però Cubillas l’hi va comunicar a Marcelino Sanz de Sautuola, potentat local i aficionat a la paleontologia.

Sanz de Sautuola va visitar la cova anys després, el 1875, però no hi va observar res destacable. En una segona visita, el 1879, va anar-hi acompanyat per la seva filla María, que mentre el seu pare explorava la gruta es va endinsar en una sala lateral i va veure una espectaculars pintures al sostre. “¡Mira, papa, bous!”, va exclamar la petita, de 8 anys. Acabava de descobrir la Capella Sixtina de l’art rupestre paleolític.

Les pintures de la cova d’Altamira van ser el primer conjunt pictòric de la prehistòria conegut en la seva època. Bisons, cavalls, cérvols, mans i misteriosos símbols pintats o gravats durant mil·lennis s’estenen majestuosos per l’interior de la gruta.

De fet, després del descobriment no van faltar les veus que van denunciar que les pintures eren falses, al considerar que les seves formes abstractes i les seves reproduccions de la vida salvatge eren massa sofisticades per al seu temps (estan datades en el període magdalenià, fa entre 12.000 i 15.000 anys). Finalment, un estudi francès dut a terme el 1902 va constatar-ne l’origen paleolític.

La possibilitat que les pintures d’Altamira fossin una obra femenina es va obrir pas el 2012, quan en una exposició a Madrid es va representar una dona pintant la cova. “Va suposar un impacte. Es va alçar molt la veu des de l’acadèmia. ¿Per què hi poseu una dona, si no està comprovat que ho fos? Bé, tampoc està comprovat que fos un home”, va comentar Ana Herranz, investigadora en un projecte sobre arqueologia i dones a la Universitat de Jaén.

L’únic cert és que en l’actualitat és impossible discernir si les pintures van ser obra de dones o d’homes. En tot cas, és tan arriscat sostenir una hipòtesi com l’altra.

El reconeixement de les pintures de la cova d'Altamira com una obra artística realitzada per homes del Paleolític suposa un llarg procés en el qual, també, es van a anar definint els estudis sobre la Prehistòria. El seu primer defensor va ser el mateix Marcelino Sanz de Sautuola, el seu descobridor. El seu valor serà avalat per les freqüents troballes d'altres peces d'art moble similars en nombroses coves europees.

Émile Cartailhac va ser un dels més grans opositors a l'autenticitat d'Altamira. El descobriment de gravats i pintures a partir del 1895 en les coves franceses de La Mouthe, Combarelles i Font-de-Gaume, li va fer reconsiderar la seva postura. Després de visitar les coves, va escriure en la revista L'Antropologie (1902) un article titulat La grotte d'Altamira. L'article "Mea culpa d'un sceptique" va comportar el reconeixement universal del caràcter paleolític de les pintures d'Altamira.

Fins i tot va fer un viatge a Espanya i demanà perdó a la filla de Marcelino, ja mort. Fixada l'autenticitat de les pintures, s'inicià el debat sobre la pròpia obra. La divergència entre els investigadors es va centrar entorn de la precisió cronològica, la misteriosa finalitat de les mateixes i el seu valor artístic i arqueològic. Aquestes qüestions van afectar, no només a la cova d'Altamira, sinó a tot l'art rupestre quaternari descobert. 

La cova de les Bèsties

La cova de les Bèsties és un abric rocós que conserva una de les representacions de pintura rupestre més ben conservades i extensa del neolític trobades al desert Líbic fins a la data. L'indret, al sud de l'altiplà de Gilf Kebir a l'extrem sud-oest d'Egipte és limítrof amb el Sudan i Líbia; actualment està deshabitat i forma part de la zona més àrida del Sàhara.Les pintures van ser realitzades fa uns 7.000 anys. Llavors el Sàhara tenia un clima humit. Testimoniatge d'aquell període era un llac holocè, avui desaparegut, al peu de l'abric. Fa 6.000 anys van cessar les precipitacions monsòniques. La gent va marxar i el Sàhara es va quedar desert i en gran part deshabitat tal com el coneixem enguany.

L'abric està sembrat de grups d'éssers humans ballant, flotant i nedant, no pas sempre relacionats amb les bèsties: en la part inferior de l'esquerra de la cova, aprofitant una esquerda natural, apareixen a sobre un grup de persones mantenint una fona amb les mans aixecades. Per sota de l'esquerda, hi ha un altre grup amb una mà aixecada mirant cap a un costat.

Distribuït per tot l'abric hi ha fauna salvatge: un elefant, estruços, antílops i girafes. Les figures de l'abric parlen d'un món mític i el seu simbolisme encara no s'ha sabut descodificar.

 

Les pintures rupestres van ser totes fetes amb materials similars, malgrat estar a milers de quilòmetres les unes de les altres. Generalment s'usaven pigments del carbó vegetal, femta, sang i altres fluids corporals.Entre els minerals utilitzats es van trobar l'hematita, l'òxid de manganés o mescles com l'argila. Com a aglutinant per a aquestes substàncies s'utilitzava algun tipus de grassa animal o algun oli.

Aquests pigments (d'origen orgànic o mineral) s'untaven en la pedra amb els dits o bé s'utilitzaven instruments com a plomes d'ocell o trossos de fusta. En alguns casos es raspava amb una pedra o eina per a generar efectes de realisme i tridimensionalitat.

 

Documental coves d'Altamira

 

 

 https://projectes2020.blogspot.com/